Video nova coberta inclinada de formigó armat

Cada pla que forma una coberta inclinada s'anomena faldó, aiguavés o vessant. Les arestes que separen cada faldó s'anomenen fitxer, que poden ser aiguafons (a la part còncava), carener (a la part convexa) o llima de trencament (entre draps amb diferent inclinació). La llima superior de coronació es diu carener o cavallet. Els extrems inferiors que sobresurten de la façana (per allunyar la caiguda de l'aigua de l'edificació) es diuen aler o alar.L'arquitecte francès François Mansard va utilitzar les cobertes amb dos vessants per ampliar l'espai al dessota i fer-lo habitable. Aquesta tècnica porta el nom de coberta mansarda. Les finestres instal·lades en cobertes inclinades s'anomenen lluernes i també llucanes. Els elements que poden aparèixer en una coberta, per il·luminar i ventilar l'interior se solen anomenar lluernes. En cobertes inclinades tradicionals, poden rebre els següents noms: la beata, també anomenada golfa o golfes, el gablet, l'estel, lluerna o claraboia, i barret. Per a una millor protecció de les façanes, les cobertes inclinades es prolonguen més enllà del pla de la façana formant un aler o ala. Per descriure la forma de les cobertes inclinades se sol fer referència al nombre de faldons o vessants, als quals-especialment en aquest cas-se'ls anomena "aigües", així es parla de cobertes a una aigua, cobertes a dues aigües, cobertes a tres aigües, cobertes a quatre aigües o més. En les cobertes a dues aigües, els tancaments de l'edifici cap als que no aboca l'aigua, acaben en una forma triangular que s'anomena frontispici o pinyó.


 

Cada pla que forma una coberta inclinada s’anomena faldó, aiguavés o vessant. Les arestes que separen cada faldó s’anomenen fitxer, que poden ser aiguafons (a la part còncava), carener (a la part convexa) o llima de trencament (entre draps amb diferent inclinació). La llima superior de coronació es diu carener o cavallet. Els extrems inferiors que sobresurten de la façana (per allunyar la caiguda de l’aigua de l’edificació) es diuen aler o alar.L’arquitecte francès François Mansard va utilitzar les cobertes amb dos vessants per ampliar l’espai al dessota i fer-lo habitable. Aquesta tècnica porta el nom de coberta mansarda. Les finestres instal·lades en cobertes inclinades s’anomenen lluernes i també llucanes.

Els elements que poden aparèixer en una coberta, per il·luminar i ventilar l’interior se solen anomenar lluernes. En cobertes inclinades tradicionals, poden rebre els següents noms: la beata, també anomenada golfa o golfes, el gablet, l’estel, lluerna o claraboia, i barret.

Per a una millor protecció de les façanes, les cobertes inclinades es prolonguen més enllà del pla de la façana formant un aler o ala.

Per descriure la forma de les cobertes inclinades se sol fer referència al nombre de faldons o vessants, als quals-especialment en aquest cas-se’ls anomena “aigües”, així es parla de cobertes a una aigua, cobertes a dues aigües, cobertes a tres aigües, cobertes a quatre aigües o més. En les cobertes a dues aigües, els tancaments de l’edifici cap als que no aboca l’aigua, acaben en una forma triangular que s’anomena frontispici o pinyó.